dijous, 13 d’octubre del 2011

Posem que es diu Maria...

Que té 79 anys i viu en una residència; això últim no ho va decidir ella, sinó unes persones que, amb la millor voluntat, van considerar que no estaria millor enlloc: atesa, cuidada, vigilada... Sense possibilitats de fer  coses "rares"...
La Maria té cataractes, però això no és res que tregui la son a ningú, pel que sembla. Fa més de dos anys que és a la residència i en aquest temps ningú no se n'ha preocupat. La infermera parla d'una futura visita a l'oculista, però no sembla que s'hagi de produir mai. Sempre passa alguna cosa.

La situació de la Maria ja era prou dolenta abans de les retallades. Ara, però, és desesperada, perquè ser jubilat o estar a l'atur puntuarà zero punts en el rànquing que caldrà seguir per poder operar-se. Així, si parlem de cataractes, l'operació valdrà 50 punts (que el malalt haurà de sumar). Si es tracta d'una persona gran de la qual no depengui ningú, 0 punts; si és una persona que no treballa, 0 punts; els malalts de més edat o amb més dificultat de recuperació, 0 punts. Quin futur espera a la Maria amb 0 punts? Si voleu saber-ne més, ho teniu aquí.

En definitiva, la vida de la Maria, ja limitada per les decisions que altres persones han pres per ella, es veurà condemnada a la solitud, a l'avorriment més absolut i a la desconfiança. Qui no hi veu bé no té gaire cosa per fer (sobretot si les teves aficions han estat sempre cosir i llegir), té por de caure, por de moure's, por dels altres... Això és vida? I com se'n diu dels qui releguen els més febles a l'oblit?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada